Tus Noticias de La Ribera

TERCERA MARXA DEL ROTLLO D'ALGINET

Un any més tenim ací la festa de Sant Blai, la festa del rotllo. Sant Blai és el sant de la gola, i això perquè Blai va ser degollat per no voler renunciar a la seua fe. Precisament en els dies més freds de l'any, quan el constipats i grips fan estralls entre tothom, a aquest sant ens aclamem per a que ens cure i per això una de les dites significatives és "Sant Blai gloriós, deixa'm el xic i emporta't la tos".

     I ens aclamem, però alhora gaudim dels dolços beneïts pel sant, com en el cas d'Alginet,  amb els rotllos, que poden ser de mil maneres i acompanyats sempre amb xocolata líquida o sòlida. Però també hi existeixen altres dolços, com les coquetes de Sant Blai al barri de Russafa de València, que són una galetes que tenen molta devoció.

     Una vegada introduït el motiu de la festa, dir que enguany la proposta de l'Ajuntament d'Alginet, el diumenge 8 de febrer, ens du per un passeig de 7 quilòmetres, assenyalat pel Centre Excursionista d'Alginet, a través de les antigues terres dels secans del terme i la muntanya. on podrem esbrinar, malgrat l'ocupació de l'espai per la urbanització de "Los Lagos", la bellesa dels antics paisatges del ponent alginetí, on les raboses, les genetes, les llebres i altres animals campaven lliurement, amagats per la frondosa vegetació mediterrània que cobria les muntanyes. Ara ja es difícil, per no dir impossible, veure cap d'eixos animals.

     La marxa comença a la plaça del País Valencià i des d'aquest punt pujarem pel carrer Sant Antoni. Aquest carrer, possiblement, es va obrir a primeries del segle XVII, resseguint el recorregut de la sequieta de Sant Antoni, la qual regava les terres del senyor i les partides del camí d'Albalat i de darrere de l'Hort del Senyor, el que ara és el carrer de Sant Vicent, el carrer de l'Arquebisbe Sanchis i part del carrer Cervantes. A l'alçada del carrer Guillem de Castro, el carrer Sant Antoni era creuat per la séquia d'Alèdua, d'on naixia la sequieta. En aquest punt es pot veure com el carrer es fa més ample, i això perquè fins les darreries del segle XVII, hi va existir l'antic llavador, que no era més que un eixamplament de la sequieta de Sant Antoni, on les dones hi acudien per fer la bugada.

     Fins la construcció de la barriada de les cases barates, el carrer acabava en l'antic camí del Molí, l'actual carrer Ponent, ja que l'espai fins l'actual estació eren terres del senyor, les quals estigueren en conreu fins la construcció de dita barriada. Encara hi existeixen fotografies, anteriors a l'any 1956, que mostren l'espai conreat, tancat per una murada de pedra.

     Deixat el carrer Sant Antoni, ens enfilem per l'antic camí de Llombai, el que actualment és el carrer Pintor Velázquez. Aquest camí un important assagador, possiblement des dels temps del musulmans, per on baixaven els ramats, des de la muntanya, a les pastures dels bovalars de la plana. I no només baixaven ramats del Marquesat, sinó que hi venien fins i tot ramats des de la província de Conca. És significatiu que l'últim tram del carrer Nou, que ja era part del camí de Llombai, hi existiren un grapat de corrals i paridores, per atendre els animals en la seua transhumància.

     Una vegada passat el barri del Vaporet, tombarem a la dreta per buscar el camí de l'Hort del Perelló. Aquest camí conserva l'empremta del seu origen medieval: un camí estret, amb gran quantitat de corbes i en alguns trams lleugerament embarracat, sobretot allí on tallava antics ramals de desguàs de les zones immediates, que abocaven les seues aigües al barranc del Senyor, que circula paral·lelament a dit camí, o al barranquet del Baladre. El camí de l'Hort del Perelló, que en origen creuava el barri del Vaporet, es va convertir en l'eix d'expansió del propi barri. Les primeres construccions del barri, dels anys 20 del segle XX, foren casetes, en filera, que miraven al camí de Llombai, davant del barranc del Baladre. Posteriorment el barri es va estendre cap el nord-oest, cap el barranc del Senyor, i el camí de l'Hort del Perelló fou la columna vertebral d'eixa expansió, com encara hui es pot veure, si be l'extrem inicial del camí ha quedat completament desdibuixat.

     Pel camí de l'Hort del Perelló hi arribarem al canal Xúquer-Túria, una infraestructura hidràulica construïda en els anys 70 del segle XX. Aquest canal va permetre posar en producció terres que fins aleshores eren secans als diferents termes que creua, com Carlet, Alginet, Picassent, Torrent, etc.; així com aportar aigua a la ciutat de València, la qual depenia del riu Túria, el cabdal del qual no era suficient per abastir una ciutat en expansió, com ho era València en els anys 60-70 del segle XX. També ha estat utilitzat com zona de natació pels joves d'Alginet, sense tenir en compte la perillositat del canal, que en superfície sembla molt tranquil, però per sota els corrents són molt forts. Així s'han perdut algunes vides.

     Per la vora del canal, arribarem al camí de la Font del Senyor, on el creuarem per buscar les coves de Manini, al camí de la Pedrera. Aquestes coves va ser un indret on es van aplegar immigrants que vingueren al terme d'Alginet, a les darreries del segle XIX, per treballar en la recollida del raïm o de les garrofes i que no podien permetre's pagar un lloguer a les cases del nucli urbà. Actualment ja no queda cap de les coves excavades en els turons de greda, ja que a mesura que milloraren la seua situació econòmica, les coves foren substituïdes per cases de baixa qualitat i posteriorment, eixes casetes, han esdevingut en segones residències d'una major qualitat.

     Passades les coves, seguirem pel camí de la Pedrera i enfilant-se per un senderi hi arribarem a la vora de l'antiga pedrera. No entrarem en ella, però dir que dita pedrera, de pedra calcària de bona qualitat, sabem que ja estava en explotació l'any 1392, ja que part de la pedra per la construcció de les torres de Serrans de València va eixir d'ací.

     Seguirem el nostre camí per pujar a la muntanya del Cabeçut, l'altura major del terme d'Alginet, amb 174 metres sobre el nivell del mar, el que ens permet tenir una panoràmica impressionat sobre la comarca de La Ribera, part de la comarca de l'Horta Sud, l'Albufera, el Montgó de Dénia... i sobretot, una visió impressionant del terme d'Alginet en tota la seua extensió, amb el nucli urbà en primer terme. A la nostra esquena, veurem xalets de la urbanització de "Los Lagos". Malgrat aquest grandiloqüent nom, mai no ha existit cap llac, sinó afloraments d'aigua que s'acumulaven en determinades àrees deprimides dels turons. Però la magnitud d'aquestos afloraments era molt reduïda, i només permetia uns menuts bassals on el ramat podia beure en el seu itinerari. Actualment aquestos bassals han desaparegut completament.

     Quan baixem del Cabeçut, buscarem el camí del Corralot per arribar de nou al poble. El camí creua la partida del mateix nom, topònim que fa referència a l'existència d'un corral gran que donava aixopluc, com ja hem mencionat abans, als ramats que baixaven per aquestos assagadors per buscar les pastures de la marjal. La partida del Corralot, és l'única zona de muntanya del terme que està lliure de construccions.

     En la nostra davallada cap el poble, ens aproparem al motor de l'Hort de Galindo. Aquest motor, mogut per la força del vapor, fou el que donà nom al barri que es va construir al seu costat, el Vaporet. Fou un dels primers motors que va permetre explotar les aigües subterrànies per posar en reg una gran propietat.

     L'Hort de Galindo, té la peculiaritat que ocupa el vessant d'un suau monticle que s'eleva cap a l'oest. El motor que havia de donar-li aigua de reg, s'hi situa a la part més baixa de la propietat, per la qual cosa calia pujar l'aigua cap amunt. La solució adoptada fou construir un menut aqüeducte que duia l'aigua a la part més alta i des d'allí es regava tota la finca. Dissortadament l'aqüeducte ha quedat pràcticament destrossat, almenys en la seua part més espectacular, amb tres arcades que elevaven la séquia per buscar la cota i permetre que l'aigua hi arribés a la part més alta. Encara queden algunes restes de la séquia, però les arcades foren destruïdes en els anys 70 del segle XX.

     Però aquest motor també donà un altre servei. Al seu costat es conserva un llavador, actualment reconstruït per l'Ajuntament, que s'alimentava de l'aigua subterrània, neta i fresca, on les dones del carrer Nou i del Carrer Sant Antoni, hi acudien per rentar la roba, perquè el llavador municipal, situat a les espatlles de les cases del carrer Lluna, els quedava massa lluny. En ser un llavador nodrit per aigua d'una finca privada, el poder llavar suposava pagar  uns quinzets per cadascuna de les peces de roba que rentaven. Així mateix, el llavador també s'aprofitava per part dels xiquets de la zona per nedar en els dies calorosos de l'estiu.

     Com ja hem dit abans, actualment el llavador és de propietat municipal i ha estat recentment reconstruït, de forma encertada. S'han refet la part nord del murs que conformaven la bassa, i afortunadament, s'han pogut recol·locar les lloses calcàries originals que coronaven els murs i on les dones fregaven la roba, ja que s'havien conservat amuntegades a un costat.

     Actualment podem dir que és un indret relaxat i tranquil, amb arbres d'ombra, a la vora del camí del Molí Nou o Camí de Carlet, i al recer del trànsit continu del camí de Llombai.

 

Rafael Bosch

 

 

 

 

 

 

 

 

:: Blog Rafael Bosch

CONTACTA

Esta dirección de correo electrónico está protegida contra spambots. Usted necesita tener Javascript activado para poder verla.

Esta dirección de correo electrónico está protegida contra spambots. Usted necesita tener Javascript activado para poder verla.

Esta dirección de correo electrónico está protegida contra spambots. Usted necesita tener Javascript activado para poder verla.

 

Esta dirección de correo electrónico está protegida contra spambots. Usted necesita tener Javascript activado para poder verla.

 

Nuestro equipo

Copyright © 2012 TUS NOTICIAS DE LA RIBERA